Qui hagi tingut a les mans el Teatre de mitjanit de Kvéta Pacovská per seguir amb lexemple comparatiu podrà mirar les pintures del portuguès Rui Gomes des del lloc que els hi pot fer justícia: es tracta dacceptar el repte de despullar la mirada a la recerca daquell esguard encara afectat per lenlluernament que provoca la primera fascinació i viatjar per terres estranyes, per paisatges poblats per ocellots impossibles, per arabescos convertits en heures formidables, per fragments dhistòries protagonitzades per princeses que amanyaguen el cel amb la seva vareta màgica; els camps de color pur, els gargots incomprensibles, la utilització del collage, el pur joc gràfic tots ells són recursos que no només no podem oblidar sinó que hem de reivindicar amb tota la ingenuïtat necessària. Potser hi ha una forma daplaçament que explica millor que cap altre la personalitat del portuguès: enlloc de signar els seus quadres, opta per situar en algun indret un mig gat molt esquemàtic que, com un follet trapella, sinfiltra en la ficció pictòrica com aquell que no vol la cosa. Enemic, per tant, de la grandiloqüència, Gomes es conforma en pintar només un quadre cada vegada: i és que, com els contes infantils, només és possible explicar-ne un i, després, si sescau, un altre Eudald Camps
